Avisem al lector culer que aquest post no parla del Pep Guardiola futbolista i semi-Déu, sinó d’en Josep Guardiola i Grau (1831-1901). Natural de l’Aleixar, al Camp de Tarragona, la seva fortuna serviria per finançar la construcció d’un dels edificis més emblemàtics de Barcelona: la Casa Milà; així com la reconstrucció de la plaça de toros Sport (que després s’anomenaria Monumental). A més, va ser el creador d’una llengua auxiliar internacional, a l’estil de l’esperanto, que va anomenar ‘llengua còsmica’ i que havia de servir per als comerciants, viatgers i mariners de l’època.
Anem a pams. De la gran quantitat de projectes lingüístics que hi ha hagut al llarg de la història, la llengua iniciada per Zamenhof, l’esperanto, és sense dubte el més reeixit. Segons el recompte del professor Aleksandr Dulichenko, estem parlant d’un millar d’idees destinades a esdevenir idioma auxiliar de comunicació internacional. La branca de la lingüística que estudia la comunicació entre persones que parlen llengües maternes diferents es diu precisament interlingüistica i entre tant creador no ens ha d’estranyar que hi figuri un català. Es tracta, com dèiem, d’en Josep Guardiola i Grau.
Accionista fundador en la construcció del Canal de Panamà i amb interessos al Brasil, havia fet fortuna amb un ingeni productor de sucre i de cafè a Guatemala, conegut com EI Chocolá. Sembla que calien almenys dos dies a cavall per resseguir-ne el perímetre. I havia mostrat el seu esperit inventor patentant una màquina per assecar els grans de cafè. El 1891 es va casar amb la jove Roser Segimon i Artells, amb qui s’instal•là a París, tot i que disposaven també de pis a Barcelona (al passatge de la Concepció, amb les lletres JG a la façana) i de casa d’estiueig a Blanes.
El 1901, moria d’un atac de cor a la capital francesa, mentre es treia les botes. Hi ha qui diu que ve d’aquí l’expressió “morir con las botas puestas”. I és que sembla que el matrimoni, per raons socials, parlava en castellà. A la mort de l’indià, la Roser va conèixer en Pere Milà, un jove ambiciós de bona família, que s’acabaria casant amb la vídua de Guardiola. O més aviat, com es deia llavors, amb la guardiola de la vídua. Van comprar els 1.800 metres quadrats de la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer Provença i van contractar l’arquitecte de moda, un tal Antoni Gaudí, que llavors estava acabant la Casa Batlló. La Casa Milà s’inauguraria el 1910.
Quant a la seva faceta de lingüista, cal destacar que molt probablement no coneixia l’esperanto (creat el 1887 i estés en aquells anys sobre tot a l’imperi rus) i és possible que tampoc sabés dels altres projectes de llengües internacionals. En aquest sentit, Guardiola no parteix de cap base concreta, més enllà de fer servir diverses llengües existents, sobre tot pel que fa al vocabulari, una barreja de llatí, anglès, francès, italià, castellà i català. En el moment de la publicació de la seva obra va tenir menys problemes que Zamenhof i el 1983 pagava de la seva butxaca el cost de l’edició en francès, alemany i castellà de Kosmal idioma. Gramàtica uti nove prata Kianso Orba (Idioma Còsmic. Gramàtica d’una nova llengua anomenada Orba).
Del pròleg, en destaquem alguns fragments: ”La idea d’un idioma general se’ns va acudir, fa anys, a America, viatjant entre poblacions d’indígenes de qui no enteníem la llengua. […] Comerciants, navegants i homes de món veurien estendre’s les seves relacions. […] Aquesta llengua no pretèn susbtituir ni suprimir cap altre idioma, sinó que ve donada per la necessitat que tenen els que viatgen per diversos països i no han tingut ocasió o temps d’aprendre els seus variats i difícils idiomes. […] Hi ha, doncs, una necessitat evident d’un idioma universal. Aquell que aconsegueixi inventar-lo o crear-ne un que atengui aquesta necessitat contribuirà al progrés de la civilització i haurà fet un bé a la humanitat.”
Val la pena donar un cop d’ull a l’article que li va dedicar la portada de La Vanguardia el 25 de febrer de 1893 (LVG18930225-001 i LVG18930225-002), on s’explica que l’objectiu del Zamenhof català va ser crear una llengua fàcil (de pronunciar i d’aprendre) i simpàtica (agradable per als seus usuaris). En aquest sentits, sobta la quantitat de similituds amb l’esperanto, com el fet de fer servir sufixes per formar derivats o el voler evitar la monotonia i la duresa dels mots aguts. Us deixem amb unes paraules en llengua Orba: I gramátika studirsobie am serense ta pratse korrétsen, que vol dir “la gramàtica s’estudia per aprendre a parlar correctament”.
PD: El Ramon Perera molt amablement ens ha fet arribar l’entrada sobre l’Orba a la Historio de la Mondolingvo, de E. Drezen.
Històries de la llengua universal 
Leave a Reply