El 26 de juliol de 1887 Lluís Llàtzer Zamenhof publicà la primera gramàtica de la llengua internacional. 126 anys després, l’esperanto segueix sent una llengua jove, però amb un futur extraordinari. Per cel·lebrar-ho, anem a conèixer l’arxiu més gran de documents relacionats amb les llengües planificades. La visita no dura més de 30 minuts i el museu ens deixa decebuts, ens esperàvem molt més. De sobte, hi descobrim una petita i misteriosa saleta. Allà hi romandrem 8 hores. I canviarem d’opinió. Probablement hem estat al lloc més interessant del món per als estudiosos de la interlinguística en general i de l’esperanto en particular.
La saleta en qüestió és la sala de lectura de la col·lecció de llengües planificades. Ens atenen en esperanto i ens expliquen que el creixent fons de la col.lecció compta amb més de 35000 volums, a més de milers de fotos, cartells, manuscrits, fulletons i altres objectes de museu. Ens ensenyen el catàleg i s’ofereixen a portar-nos qualsevol dels documents que els hi demanem.
Per exemple, les actes del congrés universal cel·lebrat a Barcelona el 1909, un llibre de 176 planes publicat a Paris el 1910. O l’Enciclopèdia de l’Esperanto de 1933, els articles de la qual van servir de base per a la viquipèdia en esperanto actual. També consultem La Arto Labori Kune – el monumental homenatge col·lectiu a Humphrey Tonkin -, o el darrer número de la revista Monato.
Llegint i consultant aquestes obres no podem evitar comparar el fons de Viena amb el del Museu de Subirats. I és que tot i que estem parlant de col·leccions d’una importància teòricament similar (a Sant Pau d’Ordal hi ha també diverses desenes de milers de documents) les diferències en la seva conservació i el tractament atorgat per les institucions són bastant impressionants.
Així, mentre el museu de Viena forma part de la Biblioteca Nacional d’Àustria, el de Subirats es manté gairebé exclusivament gràcies a l’esforç privat dels seus propietaris. A la capital austríaca el trobem a un edifici barroc, el Palau Mollard, entre el Ministeri de l’Interior i el d’Afers Exteriors i l’entrada dóna també dret a visitar altres museus (el del papir i el dels mapamundis i globus terraquis).
A Subirats, el museu ocupa les dependències de l’antiga farmàcia del seu fundador, Lluís Hernández Yzal, i els volums segueixen als prestatges, esperant el suport necessari per dur a terme el treball museogràfic i de catalogació. A Viena el recolzament públic fa que el fons segueixi augmentant i que mantingui les estrictes condicions de conservació que s’apliquen a la Biblioteca Nacional.
En resum, si aneu a veure el museu de Viena, no us oblideu de preguntar per la saleta. Ho podreu fer en la llengua de Zamenhof i estigueu preparats per trobar-vos amb joies úniques. Mentrestant, ajudeu-nos a reclamar que les institucions públiques tractin com es mereix el tresor que també nosaltres tenim a Sant Pau d’Ordal.
Leave a comment