Escoltar a un funcionari que treballa en el departament de multilingüisme de la Unió Europeu és certament interessant. D’una banda, et confirma que l’anglès està prenent cada vegada més espai a les altres llengües; una llengua que, recordem, no va ser oficial de la UE fins el 1973, quan Gran Bretanya i Irlanda en van esdevenir membres. D’una altra, t’explica que és molt important que tot el que es faci a les institucions europees es tradueixi a les llengües més properes al ciutadà. Després, evidentment, haurà de matisar què vol dir “tot” i quines són, en realitat, aquestes llengües.
Perquè dels milers de documents que produeixen les diferents institucions de la UE el que es tradueix és només la legislació més important. I perquè, en realitat, aquestes llengües són només les oficials de cada estat. Per entendre’ns, el que és cada vegada més normal és que un document es legisli en anglès i posteriorment es tradueixi al francès, al lituà o al castellà. Llavors potser, sobretot gràcies a l’esforç privat, de la ciutadania, pot acabar traduït també al català, tot i que hi ha un acord del 2005 amb l’estat espanyol, que reconeix la llengua catalana com a llengua addicional de la UE.
Quan arriba el moment de les preguntes, la primera impacta. És sobre la possibilitat d’una llengua neutra artificial, per exemple l’esperanto, com a llengua franca de la UE. Impacta perquè és la primera, perquè és inesperada i perquè no la fa el típic i tòpic esperantista. La fa una persona amb corbata. Llavors el funcionari es posa a la defensiva. És cert que ha sortit el tema, diu. De fet, surt sovint, segueix. Però no pot ser, perquè no hi ha ningú que el parla. Això vol dir que tothom l’hauria d’aprendre i clar, això no és viable. A veure, hi ha algú aquí que el parli?
El senyor que ha preguntat fa un gest de més o menys, mentre un altre de la primera fila aixeca la mà tímidament. Per darrera se sent “jo tinc un cosí” i també “jo un tiet”, entre d’altres. El funcionari no s’ho esperava. I llavors comencen les excuses. El funcionari alterna entre “no fem més, perquè no tenim més recursos” (un 1% del pressupost de la UE i més de 5000 traductors i intèrprets) i “no podem negar que l’anglès com a llengua franca és un fet”. Dos arguments que, de fet, poden arribar a ser contradictoris.
El funcionari, del nord d’Europa i amb un català parlat molt acceptable, és una persona culta. Per exemple, coneix i cita les recerques de François Grin i de Michele Gazzola. Així, explica que més de la meitat dels europeus no saben ni una paraula d’anglès i al dir-ho és concient que això contradiu el que la llengua franca sigui un fet. Reconeix, en tot cas, que és injust. I al final dóna la sensació que aquest departament, que antigament tenia una cartera pròpia i que ara ha passat a la de cultura, educació, esport i joventut, té com a objectiu bàsic el paliar una realitat que ja veu com inevitable.
Mentrestant, les preguntes continuen. Per què el català no aconsegueix ser llengua oficial de la UE? No és això injust? Tenen por els estats que això pugui obrir la caixa de Pandora? Què passaria amb una UE amb 50 llengües oficials? Seria això viable? La resposta del funcionari és decebedora. “Això encara no ha passat, per tant no ens hem de preocupar. Quan passi… de moment, el sistema funciona. És un escenari improbable.” En definitiva, una resposta potser políticament correcta, però que no acaba de respondre la pregunta. Seria viable aquest escenari?
Quan acaba la xerrada, diverses persones s’apropen i s’interessen pels suposats esperantistes. En general, el consens és que l’esperanto és una bona idea, però… Són aquelles frases que comencen per un però i que no s’acaben. I després aquell somriure. Algú fins i tot s’atreveix a donar un consell benintencionat. Mireu, heu de saber que hi ha certs prejudicis envers aquesta llengua i els seus parlants. Potser no cal que porteu corbata, però és que de vegades hi ha cada friqui en aquest tema… Llavors el mires i l’hi tornes el somriure.
Leave a comment