Bob Dylan com a símptoma

13 Oct

baixa

Bob Dylan com a símptoma

Sempre m’ha agradat Bob Dylan. Crec que és legítim tenir un passat hippy i servidor el va escoltar, el va cantar i el va seguir en les seves aventures amb Joan Pau II o Bill Clinton. I sí, estem d’acord: els seus textos tenen qualitat literària. Des d’aquesta perspectiva el Nobel a un músic obre un vessant fins ara desconegut a la literatura que ens recomana cada any l’acadèmia sueca. Nogensmenys, l’elecció de Bob Dylan no deixa de ser injusta.

No només perquè, com tots els premis, hi ha molts escriptors que se’l mereixen tant o més que ell. És injust que solament un d’ells el rebi. És injust, també, perquè el premi a Bob Dylan engrandeix la bretxa de gènere: només 14 dones l’han guanyat des del 1901. Però hi ha una altra dimensió en la qual la injustícia és menys evident i tanmateix més lligada a l’època que ens ha tocat viure: la llengua. I és que Bob Dylan mai hagués guanyat aquest premi si no hagués cantat en anglès.

 

Si mirem les estadístiques del Nobel de literatura veurem que els premiats que escriuen en llengua anglesa no arriben al 25%. Tanmateix, aquest percentatge varia al llarg de la història. A començaments de segle, com bé explica pel que fa a la ciència Scientific Babel, en absència d’una llengua internacional, l’alemany, el francès i l’anglès lluitaven per l’hegemonia lingüística. Entre 1901 i 1929 hi ha 7 premiats que escriuen en alemany, 5 en francès i 4 en anglès, a més de 2 en castellà, polonès, noruec, danès, suec, i italià, entre d’altres.

La segona etapa és on es produeix el sorpasso, l’ascens clau de la llengua anglesa a l’esfera internacional. Entre 1930 i 1959 hi ha 9 premiats que escriuen anglès. Els escriptors en francès aguanten amb 4 premiats i ja a distància queden el suec, l’italià i el rus, úniques comunitats lingüístiques que aconsegueixen tenir-ne dos premiats. Entremig hi ha hagut la Segona Guerra Mundial, que ha portat els EUA a convertir-se en una superpotència en totes les dimensiones, també en la cultural.

La següent etapa, en plena guerra freda, és un intent de tornar als equilibris anteriors. L’anglès segueix liderant la classificació, amb 6 premiats que escriuen en aquesta llengua, però els 5 en castellà i els 4 en francès recorden l’abast de la colonització europea. Destacables són també els 2 premiats que escriuen en alemany, en rus i en suec. La primera, llengua clau abans de la primera guerra mundial; la segona, llengua de l’altra superpotència econòmica; la tercera, llengua de l’acadèmia que dóna els premis.

I així arribem a l’època actual. Des de 1990 fins l’actualitat, l’hegemonia de l’anglès és més clara que mai, amb 10 premiats. Lluny queden els 3 de l’alemany i els 2 del francès, el castellà… i el xinès. La irrupció per primer cop d’aquesta darrera llengua a la nostra classificació palesa la correlació entre aquests premis i la geopolítica mundial, dominada encara per uns EUA que han aconseguit imposar l’anglès com a llengua internacional a l’imaginari col·lectiu.

En resum, cada vegada és més difícil guanyar el premi Nobel de literatura per als autors que no escriuen en anglès. Evidentment, això és injust, perquè privilegia els anglòfons natius. I si parlem d’un gènere nou com és el cas dels textos poètics dels cantautors, aquest privilegi esdevé pràcticament absolut. En altres paraules, en el sistema lingüístic actual, Fabrizio di André, George Brassens, Silvio Rodríguez o Lluís Llach mai podrien haver-se emportat el premi que ha rebut avui Bob Dylan.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: