Durant la Segona Guerra Mundial s’ha documentat l’existència d’esperantistes que ensenyaven la llengua als camps de concentració, d’altres que amagaven jueus i d’altres que van ser salvats perquè el soldat que els perseguia es va adonar que ambdós eren partidaris d’aquesta causa. Activitats similars han tingut lloc en altres conflictes, com a la Guerra de Bòsnia, tot i que a menor escala. Coneguts són també els ponts entre els blocs de l’Est i de l’Oest construïts pels esperantistes, així com en altres casos de censura i fins i tot en dictadures.
És en aquesta llengua que es va fer una embrionària investigació per la pau que estudiava les arrels socials i econòmiques dels conflictes. De fet, molts dels principals pacifistes de principis del segle passat eren també esperantistes. En aquella època eren paraules gairebé sinònimes que s’evidencien en l’activitat d’intel·lectuals com Edmond Privat, l’amic de Mahatma Gandhi i de Romain Rolland, un dels principals impulsors de l’esperantisme després de la mort de Zamenhof i pacifista noviolent que va fer campanya per la independència de Polònia i de l’Índia.
Històries de la llengua universal 