Els lectors d’aquest blog són gent molt especial. Un d’ells, dotat de molts talents i una curiositat envejable per tot allò que li envolta, té l’amabilitat de comentar amb nosaltres les reflexions que li susciten els textos aquí publicats. Per exemple, quan llegeix que l’esperanto et permet saber de primera mà què està passant a l’altra banda del món es mostra escèptic. És un escepticisme sa i sincer. Perquè quan li ensenyes proves és capaç de dir “ah, doncs és veritat”. Serveixi aquesta sèrie de posts que inaugurem avui d’homenatge als nostres lectors més fidels.
Per quines causes val la pena morir? A propòsit de la vida (i la mort) de dos esperantistes
18 NovConfesso que el tema de les immolacions polítiques em fascina. El darrer exemple d’aquest tipus de suïcidis va tenir lloc ara fa una setmana. El passat 11 de novembre un ciutadà japonès es va immolar per denunciar la militarització del seu país. Aquesta persona, doncs, valorava més el pacifisme del seu país que la seva pròpia vida. Tot i que ens pugui costar d’entendre, considerava que viure en un estat militarista era pitjor que la mort. No només va morir pel que creia, sinó que va ser ell mateix, entre les flames, el perpetrador de la seva fi.
Torres Quevedo, esperantista
7 NovAhir sortia a eldiario.es un article sobre la figura de Leonardo Torres Quevedo, un personatge excepcional. Entre moltes altres genialitats, va ser l’inventor del primer comandament a distància, del funicular que travessa les cascades del Niàgara i del primer autòmata capaç de jugar a escacs: “El ajedrecista”. Tot i apropar-nos a aquesta figura essencial i desconeguda, l’article de Juan J. Velasco obvia un fet fonamental de la vida de l’enginyer càntabre: un home tan intel·ligent no podia deixar de ser esperantista.