El 26 de juliol visitem el Museu d’Esperanto de Viena

El 26 de juliol de 1887 Lluís Llàtzer Zamenhof publicà la primera gramàtica de la llengua internacional. 126 anys després, l’esperanto segueix sent una llengua jove, però amb un futur extraordinari. Per cel·lebrar-ho, anem a conèixer l’arxiu més gran de documents relacionats amb les llengües planificades. La visita no dura més de 30 minuts i el museu ens deixa decebuts, ens esperàvem molt més. De sobte, hi descobrim una petita i misteriosa saleta. Allà hi romandrem 8 hores. I canviarem d’opinió. Probablement hem estat al lloc més interessant del món per als estudiosos de la interlinguística en general i de l’esperanto en particular.

Més enllà de la lingüística… una llengua eurocèntrica?

Deia un article recent a The Economist  que l’expansió de l’esperanto es va estancar pel seu caràcter eurocèntric. Val la pena dedicar-hi alguna reflexió, ja que és una pespectiva interessant i força estesa, tant en ambients esperantistes com en el món exterior. Com sol passar, aquesta idea té una part de veritat, però el que mantindrem aquí és precisament això: només una part. I és que en aquest post volem exposar una tesi bastant arriscada i, potser, fins i tot valenta. Valenta perquè no en tenim massa proves, més enllà d’alguns indicis i d’una forta intuició.

En tot cas, hi ha fets inqüestionables. Per exemple, Zamenhof creà l’esperanto a partir del seu coneixement lingüístic i, per tant, està molt centrat en les llengües europees, amb algunes pinzellades de l’hebreu. Això és totalment cert pel que fa al vocabulari, que tot i que intentà que fos el més internacional possible, el fet d’escollir majoritàriament fonts romàniques, germàniques, eslaves i gregues, palesa un biaix europeu evident. Fins aquí, sembla que el redactor de The Economist té raó.