Més enllà de la lingüística… una llengua eurocèntrica?

Deia un article recent a The Economist  que l’expansió de l’esperanto es va estancar pel seu caràcter eurocèntric. Val la pena dedicar-hi alguna reflexió, ja que és una pespectiva interessant i força estesa, tant en ambients esperantistes com en el món exterior. Com sol passar, aquesta idea té una part de veritat, però el que mantindrem aquí és precisament això: només una part. I és que en aquest post volem exposar una tesi bastant arriscada i, potser, fins i tot valenta. Valenta perquè no en tenim massa proves, més enllà d’alguns indicis i d’una forta intuició.

En tot cas, hi ha fets inqüestionables. Per exemple, Zamenhof creà l’esperanto a partir del seu coneixement lingüístic i, per tant, està molt centrat en les llengües europees, amb algunes pinzellades de l’hebreu. Això és totalment cert pel que fa al vocabulari, que tot i que intentà que fos el més internacional possible, el fet d’escollir majoritàriament fonts romàniques, germàniques, eslaves i gregues, palesa un biaix europeu evident. Fins aquí, sembla que el redactor de The Economist té raó.

“Poezio, armilo ŝargita per futuro” o petita crònica d’una trobada esperantista

Carregats de futur hem arribat de Saragossa, on hem estat participant al congrés anual organitzat per la Federació Espanyola d’Esperanto (conjuntament amb l’associació local Frateco), enguany dedicat a la poesia i amb el títol: llengua i sentiment. Aquestes paraules, que ens va lliurar Kalman Kalocsay, han servit com a fil conductor d’una trobada que ha homenatjat també Fernando de Diego, autor – entre moltes altres coses – d’una excel.lent tradució d’El Quixot a la llengua internacional.

Cada trobada esperantista té la seva idiosincràsia. N’hi ha de joves i de gent gran, n’hi ha de locals, de nacionals, de regionals i d’universals, de ferroviaris i de científics, de cultura, de música i de literatura, dels esperantistes d’esquerres, de vegetarians, d’espiritistes i d’un inabastable etcètera. Totes elles tenen en comú l’esperit de concòrdia entre els assistents, així com la facilitat amb la que s’hi comuniquen, més enllà de la llengua d’origen, la classe social o de qualsevol altra barrera.