Ahir es va fer públic l’informe partits polítics i drets lingüístics a la Unió Europea, realitzat pels companys de l’Associació Catalana d’Esperanto. Es tracta d’una anàlisi de les respostes que sis partits polítics han donat a un qüestionari que els havia enviat Esperanto*CAT abans de la campanya electoral. A més, l’informe es complementa amb un annex on s’inclouen els aspectes sobre política lingüística que els diferents partits que es presenten a les eleccions europees (també els que no han contestat el qüestionari) tenen als seus programes electorals.
El document, rigorós i necessari, no pot ser sinó parcial, donat que no tots els partits polítics van contestar el qüestionari. Sobta, per exemple, que no ho hagi fet un partit com CiU. Segons diu l’esmentat informe, al programa electoral d’aquesta formació política està escrit que “aprofundirem en el diàleg i col·laboració amb entitats i organismes que treballen a nivell europeu en la defensa del valor i pluralitat lingüística a Europa”. Bé, potser seria qüestió de començar amb els que tenim més a prop, no?
De la lectura de l’informe sembla que la majoria dels partits polítics catalans tenen el tema de l’oficialitat del català (i de l’occità) més clar que no pas el de les possibilitats d’una llengua auxiliar internacional. De fet, tenim dubtes que alguns partits hagin entès que es tracta d’una llengua auxiliar i no pas de substituïr les altres llengües! En tot cas, algunes de les respostes són ben sucoses i val la pena llegir-les amb calma. I cal agraïr que al mig de la campanya electoral els partits hagin trobat una estona per reflexionar sobre aquests temes.
Si haguéssim de destacar un sol aspecte de tot el document, potser el més interessant és el que fa referència a les qüestions de justícia lingüística a la UE; és a dir, a les relacions entre les diverses llengües i, per tant, entre les diferents comunitats lingüístiques. No creiem ser massa agosarats si afirmem que pràcticament ningú sembla entendre el règim lingüístic profundament discriminatori que impera a les institucions europees i que fa que les oportunitats socioeconòmiques depenguin de la llengua materna de cadascú, com mostra, per exemple, el cas de l’oficina europea de les patents o el del programa Erasmus+.
En altres paraules, no hi ha (encara) una consciència entre els partits polítics sobre el fet que els problemes lingüístics de la UE van més enllà de quines són les llengües oficialment oficials. Curiosament, qui sembla tenir-ho més clar és el PP, que parla de la importància de “no deixar arraconar al castellà” davant l’anglès, el francès i l’alemany. Si aquest informe és un reflex del que pensa la nostra societat, tant els esperantistes com qualsevol persona preocupada per la justícia lingüística (com un aspecte essencial de la justicia social) tenim molta feina a fer.
Leave a comment