“Poezio, armilo ŝargita per futuro” o petita crònica d’una trobada esperantista

Carregats de futur hem arribat de Saragossa, on hem estat participant al congrés anual organitzat per la Federació Espanyola d’Esperanto (conjuntament amb l’associació local Frateco), enguany dedicat a la poesia i amb el títol: llengua i sentiment. Aquestes paraules, que ens va lliurar Kalman Kalocsay, han servit com a fil conductor d’una trobada que ha homenatjat també Fernando de Diego, autor – entre moltes altres coses – d’una excel.lent tradució d’El Quixot a la llengua internacional.

Cada trobada esperantista té la seva idiosincràsia. N’hi ha de joves i de gent gran, n’hi ha de locals, de nacionals, de regionals i d’universals, de ferroviaris i de científics, de cultura, de música i de literatura, dels esperantistes d’esquerres, de vegetarians, d’espiritistes i d’un inabastable etcètera. Totes elles tenen en comú l’esperit de concòrdia entre els assistents, així com la facilitat amb la que s’hi comuniquen, més enllà de la llengua d’origen, la classe social o de qualsevol altra barrera.

Pel que fa als congressos espanyols actuals, s’ha de dir que tendeixen a centrar-se en el món de la cultura, ja que estan fortament influits per la Ibera Skolo, una generació excepcional d’escriptors en esperanto nascuts a la Península Ibèrica, com Jorge Camacho, Liven Dek, Miguel Fernández, Gonçalo Neves, Ricardo F. Albert Reyna, Alberto Franco, Hèctor Alòs, Abel Montagut, Joxemari Sarasua o Antonio Valén. Molts d’ells eren presents a Saragossa, on van conduir-hi diferent sessions.

Em permetreu, però, que centri aquestes línies en la prelego de Miguel Fernández, que dóna títol al post i també a un dels millors poemes de Gabriel Celaya, musicat de forma sublim per Paco Ibáñez: ‘La poesia es un arma cargada de futuro’. I és que de futur ens vam carregar a la xerrada i de gallina se’ns va posar la pell al cantar ‘A galopar’ de Rafael Alberti, ‘El lobito bueno’ de José Agustin Goytisolo o el ‘Canto a la libertad’ de José Antonio Labordeta, magníficament traduïts.

Ens emocionàvem quan declamava amb molt de sentiment Blas de Otero, Miguel Hernández, Gabriel Celaya, Marcos Ana, García Lorca, Eduardo Galeano, Pablo Neruda… o fins i tot l’Spain de Walt Whitman. I frisem per tenir a les nostres mans l’antologia que ha coordinat el mateix Fernández, que es presentarà l’estiu vinent a Madrid en ocasió del proper congrés del SAT i que esperem tingui tanta repercusió en el món esperantista com la que va tenir la Kataluna Antologio el 1925.

I ja ens preparem per noves aventures en el fabulós món d’Esperantujo. La propera, a Oliva, un congrés valencià que promet revolucionar la movado. I si volem aprendre i perfeccionar la llengua, definitivament haurem de visitar Eslovàquia. Molt possiblement ens passem també per Madrid, per prendre el pols de l’esperantisme més combatiu. Finalment, el moment culminant de la temporada tindrà lloc a Salardú, a la Vall d’Aran. Us perdreu el primer congrés occitano-català d’esperanto?